Per una vida digne #22M

Fa menys d’3h que m’he despertat i encara em ressonen al cap els diferents càntics d’ahir a Madrid.

Divendres 21

22:30

Després de fer unes cerveses a Sant Boi, pugem al nostre autocar que ens durà a Madrid, estem contents, il·lusionants, amb moltes ganes de caminar i deixar clares les nostres reivindicacions.

Passades unes 3h ens aturem a Alfajarin per fer un cafè calent i un riuet, ens esperen 3h més d’autocar, allà parlem amb companys que venen de Figueres, de Lleida...de diferents punts de Catalunya, un total de 10 autocars amb un munt de gent contenta i amb unes il·lusions posades en tot el que estem fent.

Dissabte 22

7:15

Fem dues aturades més i per fi arribem a Madrid, son quarts de vuit del matí. Xocolata amb porres per fer reaccionar el nostre cos que està glaçat, les baixes temperatures de la Capital Espanyola ens amoïnen, hi ha núvols i es preveu pluja...

Ens dirigim a Parque Paraiso, per esperar a la resta d’autocars que venen de Catalunya, gent de les PAH'S, escoles que estan en lluita, immigrants que reclamen papers, iaioflautes...tots junts ens dirigim a la Plaça Grecia, a San Blas, per rebre a la Columna Nord Est, la que ve de Catalunya i Aragó i que porta 15 dies caminant. Tenim la carretera a la vista i de cop, en el mateix moment en que s’obre el cel i comença a caure pedra, es divisen els primers caminants, nervis, expectació, crits de lluita, alguns som incapaços d’esperar a que arribin, sabem que no ens podem quedar allà i comencem a caminar per posar-nos a la seva alçada i anar a rebre’ls amb aplaudiment. Plors, abraçades, amb alguns hem fet la Marxa Comarcal del Baix tant sols fa uns dies, sentiments a flor de pell.

Comencem a avançar tots junts per San Blas, ens aturem a Paraiso de nou per descansar i dinar, i després fem via cap a Alcala...el carrer més llarg que he vist mai, quilometres i quilometres...fins a divisar la famosa Puerta de Alcala, que ens rep allà, imponent i em ve a la memòria la cançó d’Ana Belén i Victor Manuel...mentrestant, se’ns indica que les columnes d’Andalucia i del Nord es van afegint a nosaltres, trenquem a aplaudiments i crits, EL PUEBLO UNIDO, JAMÁS SERÁ VENCIDO!!!!

Durant tot aquest trajecte veiem de tot, des d'estudiants que reclamen un ensenyament digne i públic, fins a gent gran als balcons que entre llàgrimes ens saluda i cridant ens diu que no poden caminar per que estan malalts però que ells també estan marxant amb nosaltres, els madrilenys es van afegint a nosaltres. S’ha sent un “viva los novios!!!!” i tota la marxa arrenca a aplaudiments, un casament, amb “peineta “ inclosa, ens saluda al nostre pas.

La nostra sorpresa es quan arribem a Atocha, impossible l’accés a la Plaça, hi ha gent que fa hores que s’hi està i van entrant més els carrers adjacents, nus a la gola, pell de gallina, instants màgics. Parem per descansar, portem uns 24 quilometres recorreguts i n’hi ha, com en aquest cas jo, que ja no ens notem els peus, aigua, plàtans per agafar forçes, rialles, cervesa, vi, cigarretes...esperem que passi l’estona i ens plantegem que fer, a les 20:30 hem d’estar a la Plaça Grecia per agafar el nostre autocar, és impossible accedir a Atocha per continuar la manifestació fins a Colón, està "abarrotaaaaaao", Madrid està completament col·lapsada.

Crits de DESPUES DIRÉIS, QUE SOMOS 5 o 6!!!!

Decidim anar a buscar el metro a Atocha , intentem buscar la combinació més senzilla per arribar al nostre destí, després de 2 transbordaments en metro i de coincidir amb la resta de companys que es dirigeixen al mateix lloc que nosaltres, tornem al punt de sortida.

Aprofitem per sopar, veure les notícies i esbroncar a Ignacio Martínez, president de la Comunitat de Madrid, que l’únic que sap dir es que “Las Marchas de la Dignidad son producto de la Izquierda más radical”. Esmentem a la seva mare, no ho podem evitar.

20:45

Ja som a l’autocar, passem llista, ens desitgem un bon viatge de tornada a nosaltres mateixos i simplement...ens adormim.

Estem rebentats, però orgullosos del que ha passat a Madrid, hem demostrat moltes coses, sobretot que no hi ha colors, ni idiomes que ens impedeixin entendre’ns, que tots volem el mateixa, DIGNITAT, i DIGNITAT engloba, pa, sostre i treball per a tothom, que la lluita de la classe obrera es la més important, que cap ésser humà es il·legal, que estem tips de les polítiques feixistes del govern del PP, que posaríem a la monarquia a la guillotina...

Després d’una aturada tècnica a quarts d’una a Alfajarin, tornem a dormir i arribem a Sant Boi a les 03:40 de la matinada. Ens acomiadem dels companys que encara tenen un tros de viatge, El Prat, Sant Andreu de la Barca, Sant Vicenç dels Horts, Sant Joan Despí, Esparraguera...

Ha estat un llarg viatge, un viatge el de Madrid...però la lluita no acaba aquí, seguirem dia a dia batallant per aconseguir els nostres drets, per que no demanem res que no ens correspongui .

Salut, lluita i compromís!

Recull d'imatges del Grup de Facebook de l'Assemblea d'Aturats de Sant Boi de Llobregat

Fotos del #22M