Fa menys d’3h que
m’he despertat i encara em ressonen al cap els diferents càntics d’ahir a
Madrid.
Divendres 21
22:30
Després de fer
unes cerveses a Sant Boi, pugem al nostre autocar que ens durà a Madrid, estem
contents, il·lusionants, amb moltes ganes de caminar i deixar clares les
nostres reivindicacions.
Passades unes 3h
ens aturem a Alfajarin per fer un cafè calent i un riuet, ens esperen 3h més d’autocar,
allà parlem amb companys que venen de
Figueres, de Lleida...de diferents punts de Catalunya, un total de 10 autocars
amb un munt de gent contenta i amb unes il·lusions posades en tot el que estem
fent.
Dissabte 22
7:15
Fem dues aturades
més i per fi arribem a Madrid, son quarts de vuit del matí. Xocolata amb porres
per fer reaccionar el nostre cos que està glaçat, les baixes temperatures de la
Capital Espanyola ens amoïnen, hi ha núvols i es preveu pluja...
Ens dirigim a
Parque Paraiso, per esperar a la resta d’autocars que venen de Catalunya, gent
de les PAH'S, escoles que estan en lluita, immigrants que reclamen papers,
iaioflautes...tots junts ens dirigim a la Plaça Grecia, a San Blas, per rebre a
la Columna Nord Est, la que ve de Catalunya i Aragó i que porta 15 dies
caminant. Tenim la carretera a la vista i de cop, en el mateix moment en que s’obre
el cel i comença a caure pedra, es divisen els primers caminants, nervis, expectació,
crits de lluita, alguns som incapaços d’esperar a que arribin, sabem que no ens
podem quedar allà i comencem a caminar per posar-nos a la seva alçada i anar a rebre’ls
amb aplaudiment. Plors, abraçades, amb alguns hem fet la Marxa Comarcal del Baix
tant sols fa uns dies, sentiments a flor de pell.
Comencem a
avançar tots junts per San Blas, ens aturem a Paraiso de nou per descansar i
dinar, i després fem via cap a Alcala...el carrer més llarg que he vist mai,
quilometres i quilometres...fins a divisar la famosa Puerta de Alcala, que ens
rep allà, imponent i em ve a la memòria la cançó d’Ana Belén i Victor Manuel...mentrestant,
se’ns indica que les columnes d’Andalucia i del Nord es van afegint a
nosaltres, trenquem a aplaudiments i crits, EL PUEBLO UNIDO, JAMÁS SERÁ
VENCIDO!!!!
Durant tot aquest
trajecte veiem de tot, des d'estudiants que reclamen un ensenyament digne i
públic, fins a gent gran als balcons que entre llàgrimes ens saluda i cridant
ens diu que no poden caminar per que estan malalts però que ells també estan
marxant amb nosaltres, els madrilenys es van afegint a nosaltres. S’ha sent un “viva los novios!!!!” i tota la marxa
arrenca a aplaudiments, un casament, amb “peineta “ inclosa, ens saluda al nostre
pas.
La nostra
sorpresa es quan arribem a Atocha, impossible l’accés a la Plaça, hi ha gent
que fa hores que s’hi està i van entrant més els carrers adjacents, nus a la
gola, pell de gallina, instants màgics. Parem per descansar, portem uns 24
quilometres recorreguts i n’hi ha, com en aquest cas jo, que ja no ens notem
els peus, aigua, plàtans per agafar forçes, rialles, cervesa, vi,
cigarretes...esperem que passi l’estona i ens plantegem que fer, a les 20:30 hem
d’estar a la Plaça Grecia per agafar el nostre autocar, és impossible accedir a
Atocha per continuar la manifestació fins a Colón, està "abarrotaaaaaao", Madrid està completament col·lapsada.
Crits de DESPUES
DIRÉIS, QUE SOMOS 5 o 6!!!!
Decidim anar a buscar
el metro a Atocha , intentem buscar la combinació més senzilla per arribar al
nostre destí, després de 2 transbordaments en metro i de coincidir amb la resta
de companys que es dirigeixen al mateix lloc que nosaltres, tornem al punt de
sortida.
Aprofitem per sopar, veure les notícies i esbroncar a Ignacio
Martínez, president de la Comunitat de Madrid, que l’únic que sap dir es que “Las
Marchas de la Dignidad son producto de la Izquierda más radical”. Esmentem a la
seva mare, no ho podem evitar.
20:45
Ja som a l’autocar,
passem llista, ens desitgem un bon viatge de tornada a nosaltres mateixos i
simplement...ens adormim.
Estem rebentats,
però orgullosos del que ha passat a Madrid, hem demostrat moltes coses,
sobretot que no hi ha colors, ni idiomes que ens impedeixin entendre’ns, que
tots volem el mateixa, DIGNITAT, i DIGNITAT engloba, pa, sostre i treball per a
tothom, que la lluita de la classe obrera es la més important, que cap ésser
humà es il·legal, que estem tips de les polítiques feixistes del govern del PP,
que posaríem a la monarquia a la guillotina...
Després d’una
aturada tècnica a quarts d’una a Alfajarin, tornem a dormir i arribem a Sant
Boi a les 03:40 de la matinada. Ens acomiadem dels companys que encara tenen un
tros de viatge, El Prat, Sant Andreu de la Barca, Sant Vicenç dels Horts, Sant
Joan Despí, Esparraguera...
Ha estat un llarg
viatge, un viatge el de Madrid...però la lluita no acaba aquí, seguirem dia a
dia batallant per aconseguir els nostres drets, per que no demanem res que no
ens correspongui .
Salut, lluita i
compromís!
Recull d'imatges del Grup de Facebook de l'Assemblea d'Aturats de Sant Boi de Llobregat
